L'AIGUA I EL FEM, TOT EN UN MUNTÓ

La gent sap que li cobren el fem en cada rebut de l’aigua? Quants han notat que el rebut li ha pujat molt però no saben ben bé per què?

L’EMTRE (Entitat Metropolitana per al Tractament de Residus), organisme públic governat pel PP, ha aplicat a través dels rebuts d’Aguas de Valencia a tots els abonats de l’Horta de València (778.513) una taxa. Parlem, i perdoneu tanta sigla, de la TAMER (Taxa pel Servei Metropolità de Tractament i Eliminació de Residus Urbans). Aclarim que, a Puçol, el BLOC es mostrà favorable que una part del cost de l’arreplegada del fem es vinculara al consum de l’aigua i que es carregara en el rebut corresponent. Ara bé, l’aplicació que s’ha fet d’això ens pareix nefasta.

• Primer de tot, denunciem que s’ha actuat amb nul·la transparència, per no parlar de la falta de respecte cap als usuaris, perquè en cap moment s’ha enviat cap notificació per part dels Ajuntaments pertanyents a l’EMTRE de la liquidació d’eixa taxa.

• En segon lloc, el rebut d’Aguas de Valencia no compleix els requisits de liquidació que marca la Llei General Tributària i no s’ajusta tampoc a l’ordenança fiscal en què s’empara, ja que no conté els elements mínims que permeten determinar la quota.

Seguint amb el destrellat, l’ordenança fiscal reguladora de la taxa estableix la quota tributària per blocs, segons el calibre del comptador (major o menor de 20 mm). En cada bloc hi ha Quatre tarifes segons el consum d’aigua potable, i això du a injustícies evidents. Hi ha veïns que paguen el triple pel mateix servei i igual consum, només perquè tenen comptadors de diferent calibre, encara que l'ús també siga domèstic. Això no hauria de cabre en cap, però sembla que en els dels responsables del PP sí...

El Partit Popular mostra –a través de l’EMTRE– la seua irresponsabilitat i desconsideració als ciutadans. Diu amb bombo i platerets que redueix els impostos als valencians i les valencianes, quan la realitat és que amb males arts i per darrere els puja per la via més injusta: amb taxes que no tenen en compte el nivell de renda de cada família.

Ajuntament i Patrimoni

Al llarg de la història cap corporació municipal a Puçol no ha tingut sensibilitat envers el patrimoni arquitectònic local, una qüestió que ha fet que durant els darrers cent vint-i-cinc anys s’hagen perdut vertaderes joies i altres estiguen a punt de fer-ho. Joies que convenientment restaurades haurien fet innecessària la construcció de noves infrastructures, haurien dotat el casc urbà d’una tradició, d’un caràcter i d’una personalitat rellevants, de què hui està mancat, i alhora serien un punt d’atracció més per a la indústria del turisme.

Els puçolencs durant el segle xx en cada bugada hem perdut un llençol. No ens queda cap mostra del que foren les antigues posades o hostals, que li van donar nom a tota una barriada, l’església vella, que es trobava a la vora de l’actual dels Sants Joans, també es va perdre, el molí d’arròs, el palau i el seu jardí botànic, els portals de la Dula, de la muntanya, etc.

El col·lectiu local del BLOC, durant les passades legislatures, presentà un pla per aturar aquesta i altres pèrdues, un pla el qual, en no haver entrat cap regidor en la corporació en l’actual legislatura, ha desaparegut en no tindre cap defensor.

D’aquest patrimoni que encara ens resta qui menys cura en té i qui sol agredir-lo més és el mateix Ajuntament de Puçol, que el deteriora col·locant sobre les seues parets senyals de trànsit, situant a la seua vora un munt de contenidors de fem, la qual cosa, unida a la gran quantitat de cables, convertix una obra arquitectònica d’interés en una teranyina poc atractiva visualment, i com a mostra ací en teniu uns quants botons.

El nou llenguatge de l'intolerància

Diu un refrany valencià que «es creuen els lladres que tots són de la seua classe», ho dic perquè des de fa ja un temps, a través dels editorials de diversos mitjans de comunicació de Madrid i províncies, de les declaracions d’alguns polítics i les afirmacions de contertulians radiofònics i televisius, i fins i tot ara alguns individus al carrer, estem veient que apliquen certes paraules a persones, a partits i a idees les quals no corresponen amb la seua trajectòria, paraules com ara nacionalisme intransigent (oblidant per exemple que el PNV i UDC han estat els únics partits democratacristians del món que mai no han pactat amb el feixisme), intolerants, feixistes... A aquests portaveus salvapàtries només cal rascar-los una mica en la superfície per a trobar-nos davant d’un nacionalista ferotge que nega els drets de totes les nacions sense estat i construïx la seua a base d’absorbir d’una manera violenta les que més a prop té; un supremacista cultural i lingüístic que s’oculta darrere d’un cosmopolita que usa l’ensenyament de les llengües foranes en contra de l’ensenyament de les autòctones, però que patix un vertader calvari en pensar en la situació de la seua llengua en altres parts del món on l’estat les margina o els reserva un lloc subaltern. Trobarem un botxí que usa el vot popular per a malmetre el llegat cultural i lingüístic d’un territori. Trobarem un histèric visceral i intolerant davant de les noves lleis per la defensa de la cultura i les llengües que no han gaudit mai de la protecció de l’estat, que és capaç de negar realitats i en pinta de noves a la seua conveniència. Trobarem una persona que tenint un càrrec públic, en organitzar una taula redona, és incapaç de respectar la pluralitat d’idees i sensibilitats polítiques (en el govern municipal en tenim un bon exemple) perquè ell es creu posseïdor de l’única veritat. De vegades, si rasquem una mica més, trobem directament el feixista, o l’hereu d’una llarga nissaga de feixistes que s’han cregut que l’estat és com una finca particular per a uns quants com ell.

Un altre refrany valencià diu: «La puta mai no vol ser-ho a soles». Doncs això, senyors. No s’equivoquen, vostés són les putes, vagen als arxius, a les hemeroteques i ho veuran.

Discurs integre del 10é aniversari del BLOC a Puçol 15/05/2009

Companys, companyes:

Al supermercat de les ofertes polítiques els ciutadans tenen poc on triar, a pesar de la quantitat de sigles existents, i dic que hi ha poc on triar perquè allò que predomina és una oferta nacionalista més o menys moderada. Entenc ara i ací com a nacionalisme aquell que des de la fundació de l’Estat Espanyol ha perseguit i anihilat tota diferència, ja siga religiosa, ja siga lingüística o cultural, este nacionalisme que ara es presenta com a no-nacionalisme és transversal, té en comú que no pot suportat la pluralitat, li té por a la llibertat d’expressió i al llarg de la seua història ha estat violent i agressiu. En els darrers trenta anys ha usat tota mena d’ardits legals per a fer emmudir les minories.

Així que amb l’objectiu que el ciutadà tinguera al seu abast una opció distinta que recolzara el dret a la diferència, el respecte a la llibertat dels individus i dels pobles, el respecte al medi ambient i el territori…, fa deu anys un grapat de persones provinents de diversos àmbits, com ara l’ensenyament, el treball, el dret, la cultura... va decidir crear a Puçol un col·lectiu del Bloc i presentar-se a les eleccions municipals.

Durant dues legislatures este col·lectiu va aconseguir els suficients vots per a tindre un regidor a l’ajuntament, Salvador Claramunt, “Valero”. En la darrera legislatura ens n’hem quedat fora, però mentre vam estar presents, des de la llibertat, la tolerància, el respecte a la pluralitat i les mans esteses al diàleg, treballàrem per a fer possible la governabilitat del municipi. Primerament ho vam intentar amb un partit dels anomenats d’esquerra, i la veritat siga dita: ens ho van posar molt difícil i al final ens adonàrem que no acabaven de ser gent de fiar, vam malgastar la nostra confiança en ells d’una manera escandalosa.

En la següent legislatura apostàrem amb altres tres partits per un govern de centre esquerra i plural amb l’objectiu de racionalitzar les polítiques urbanístiques, de fer transparent la gestió, de potenciar les polítiques socials i defensar activament la llengua i la cultura dels valencians, entre altres qüestions no menys importants.

Per un grapat de vots, en les següents eleccions no vam aconseguir renovar el nostre regidor i això, companys, ens ha fet passar una vertadera travessia del desert, encara que sempre hem tingut almenys un militant que ha sabut mantindre, a pesar de tot, encesa la flama del Bloc a Puçol.

Tots els errors que ens portaren a esta situació són nostres, potser ens equivocàrem deixant que el grup que menys ha cregut en la coalició Compromís utilitzara esta marca per a presentar-se en solitari a Puçol, potser una part del nostre electorat no ens va perdonar la coalició de govern amb partits de centre dreta, potser que el nostre missatge no ha calat en una part de la ciutadania… Poden ser moltes coses.

Ara, passada bona part d’esta legislatura, una majoria de progrés ha estat incapaç, i sospite que per raons partidistes si no per pura demagògia, d’arribar a acords i ha deixat governar en el nostre poble un equip que ha gestionat el municipi des d’un populisme dretà. I fins i tot un d’ells amb la seua abstenció els han ajudat a aprovar pressupostos gens progressistes.

Estos grups anomenats d’esquerres, que sí que van comptar amb la confiança de l’electorat, han defraudat la majoria dels ciutadans de Puçol, i això s’ha de dir i s’ha de denunciar.

Hui, amb els companys de la comarca, celebrem deu anys, esperem que este dia es convertisca en una fita per al col·lectiu de Puçol, una fita que assenyale la tornada d’un grapat de puçolencs a fer un envit per a continuar defenent, des de la política, la personalitat del poble valencià, la llibertat, els valors democràtics, la pluralitat, el respecte pel medi ambient... Esperem també que tots aquells ciutadans de Puçol que estiguen farts de discursos demagògics, de corrupció, de nacionalisme centralista bipolar i bipartidista, de legisladors que legislen a la baixa les lleis que afecten els valencians i després no les executen correctament, de partits que anteposen els dogmes patris a la llibertat de pensament i d’expressió, esperem de tots ells que facen pinya amb nosaltres per aconseguir junts que a Puçol torne a estar present el valencianisme polític que representa el Bloc.

Moltes gràcies.

PUÇOL

El nom actual del nostre municipi prové de la paraula llatina Puteolum, ho diuen prestigiosos filòlegs com ara Sanchis Guarner o Coromines, aquest darrer en l’Onomasticon (I, pàg. 40) recull el mateix topònim en el nostre municipi i en altres llocs, i tots derivats del llatí puteolum: Poçol (Alfauir), Puçol (Gandia), el Puçol (Portell-Morella), els Poçolos (Sueca), el Posolo (Bocairent).

La pàgina web Toponímia de l’Horta de Jerónimo Méndez Cabrera diu: «Puçol és un mossarabisme procedent del llatí Puteolum, ‘pouet’, diminutiu de Puteus, que fa referència a un engolidor a zones pantanoses o un possible pou natural i, per tant, a la geografia o condició local aigualosa del municipi. El 1239, el trobem com a Puçolum i el 1243 apareix ja el topònim conservat fins l’actualitat».

La evolució a través dels segles i les influències de les diverses llengües que han passat pel nostre territori l’han transformat fins arribar a l’actual Puçol. La seua ç correspon a la pronúncia correcta del poble i la o oberta al fet que la gent originària del municipi l’obri amb generositat. No corresponen la s ni la z ni la o tancada.

Fa uns anys i d’una manera democràtica els veïns de la localitat van decidir a través dels seus legítims representants i després d’haver encomanat el corresponent estudi aprovar la denominació oficial del municipi com a Puçol, deixant de banda el Puzol artificiós i artificial.

Els actuals representants de la voluntat popular, però sobretot aquells que governen, són incapaços de defendre la principal senya d’identitat del nostre poble davant d’instàncies superiors de l’administració pública autonòmica i estatal.

Sabem que el PP i els seus aliats només es preocupen per una llengua i per una cultura, obsessionats com estan en el seu nacionalisme excloent i negacionista de la pluralitat de l’estat, i no mouen un dit en defensa de «lo nostre». Potser preferirien els seus representants en l’Ajuntament del nostre municipi no dir-li ja al nostre poble Puçol, ni tan sols Puzol o Puçol-Puzol, sinó Pozuelo de la Huerta.

CLOENDA DEL Vé CONGRÉS NACIONAL

CULTURA DE LA BICICLETA

L’efecte de la contaminació sobre el medi i sobre la salut de les persones és una realitat constatable que no té una sinó múltiples solucions, la primera seria reduir l’emissió de gasos. Totes les administracions públiques del planeta, des dels seus diferents àmbits, haurien de posar el seu gra d’arena per a millorar la qualitat de l’aire que respirem i de l’aigua que bevem. Una de les coses que un ajuntament com el de Puçol hauria de fer és potenciar entre els seus veïns l’ús de la bicicleta. En l’actualitat Puçol, més mal que bé, està connectat a bona part dels pobles de la comarca a través del carril bici, un carril que no acaba de complir la normativa i que compartixen vianants i ciclistes, el qual dia a dia es mostra més deteriorat perquè cap corporació no en té la suficient cura. Així i tot, el carril ha tingut i té un gran èxit entre els ciutadans de la comarca.

Ara, a banda d’este carril bici, a Puçol no hi ha més que alguns trossos de voravia no connectats entre si, pintats de roig, que no superen una amplària d’un metre i que segurament alguna ment lúcida de l’administració local deu haver pensat que són una meravella.

Eixir en bicicleta des del casc urbà de Puçol i adreçar-se a les urbanitzacions, a la finca municipal de la Costera, a la platja o a l’estany hui en dia és una aventura més que perillosa, la qual et pot costar fins i tot la vida, a causa de la intensitat del trànsit rodat.

A Puçol li cal des de ja mateix planificar una xarxa de carrils bici i també de carrils per a vianants reglamentaris que connecten els nostres barris i zones residencials. La salut de tots en ho agrairà. També seria bonic connectar-se a través del carril bici amb Sagunt i la seua comarca.

Senyors de l’actual corporació municipal, no n’hi ha prou de dur la idea anunciada en el seu programa electoral, als veïns de Puçol els calen més fets i menys promeses.

NO EXISTEIX LA CASUALITAT

Hi ha qui creu que les coses passen només perquè sí, que el món que l’envolta es transforma cap a un costat o cap a un altre a colps de casualitat. Són gent que no toca de peus en terra, que ignora les lliçons del passat, que es deixa arrossegar pel present amb els ulls embenats. El component casualitat, m’atreviria a dir, a penes té pes en l’esdevindre del món. És producte de la casualitat la crisi econòmica mundial que estem patint? O ha estat el resultat d’una política ultraliberal avara, egoista, insolidària, conscient que si al final fracassava hi hauria l’estat bomber per a rescatar-los de la fallida?

És potser casualitat que el nostre territori haja patit les darreres dècades la major agressió de la història per tal de crear una bombolla immobiliària sobre la qual s’ha sostingut el nostre progrés econòmic i que en esclatar ens ha portat a una situació de crisi amb un aspecte diferencial sobre la crisi general que la fa encara més greu i de més difícil superació?

Aquesta política irrespectuosa amb el medi ha fet que els llauradors abandonen les terres, que els piròmans campen al seu aire per les muntanyes, on després d’un incendi han aparegut urbanitzacions, que l’especulació del sòl corrompera polítics, canviara governs municipals i afegira un grau d’irracionalitat en el creixement natural dels nostres pobles.

Potser ha sigut casualitat que la demagògia, la visceralitat irresponsable entrebancara l’ensenyament del valencià i en valencià? O han estat polítiques pensades per una banda en un rendiment electoral i per una altra un pas més per a l’anihilació del fet diferencial valencià que des de certes instàncies del poder des de fa segles es porta a terme?

No som víctimes de la casualitat, de la dissort o del destí, sinó de polítiques planificades des d’uns despatxos concrets, per una gent amb noms i cognoms, que actua amb total impunitat.

Som víctimes d’un sistema on han prevalgut els interessos particulars per damunt dels col·lectius. Som víctimes de les polítiques d’aparador i de balafiament dels recursos públics. Som víctimes d’una classes política que crea unes lleis que després no complix.

Els valencians hem deixat el govern del nostre país en mans de mediocres, de directors de sucursals, de franquícies i dels botxins del nostre poble, còmplices, al cap i a la fi, d’aquestes polítiques que ens han portat a la situació en la qual ens trobem.

Ocultar les paraules per a negar evidències

    Un dels personatges de la novel·la de Bernardo Atxaga El fill de l’acordionista soterra al jardí de sa casa, a Califòrnia, paraules de la seua vella llengua basca perquè les seues filles, nascudes als Estats Units, les busquen, les recuperen i les facen pròpies. Una iniciativa que per a aquells que estimem una llengua, qualsevol llengua, ens sembla meravellosa.

Com a contrapunt, el País Valencià. Fa uns quants anys, en una conversa de sobretaula, un amic escriptor que treballa en l’administració autonòmica em va comentar que havien rebut un fax des de les altes instàncies del govern tot recomanant (prohibint) no usar alguna paraula en valencià (perquè en castellà ni se’ls passaria pel cap, això). I un diari gratuït de la ciutat de València fa temps que ha començat la seua petita batalla (dic petita per l’espai que li dedica) per la puresa de la llengua emprada per l’ajuntament del cap i casal en la seua paperassa.

Al pas que anem, amb un possible rebrot (jo diria atiament) del conflicte lingüístic, no serà d’estranyar llegir d’ací a un temps en la premsa valenciana notícies com aquesta: «La policia autonòmica deté la paraula sortir que s’havia infiltrat deliberadament en un discurs del president de la Generalitat». O una altra com ara: «Detingut un comando de correctors a les dependències de la Conselleria. Se’ls acusa de defendre les tesis fabristes» (se sobreentén que aquests correctors són seguidors del president de la Diputació de Castelló). En una novel·la com la d’Atxaga on els personatges foren valencians trobe que, més que soterrar velles paraules per a ser retrobades pels infants, el que farien seria ocultar-les perquè mai no foren trobades.

Hi ha qui es capfica negant la credencial d’autenticitat a alguns mots tot volent negar la unitat de la llengua. Una unitat que, a pesar del seu maquiavel·lisme lingüístic, no deixarà mai de ser una realitat.

Cal que es tinga clar que hi ha coses que estan per damunt del desig personal, de les fòbies particulars, de les vísceres de quatre, de quatre mil o de quatre milions, i també que haurien d’estar per damunt de la demagògia, de l’estratègia electoral. Per cert algú se n’ha adonat que el govern del conservador de Francesc Camps representa millor els interessos de la cultura anglesa que els de la valenciana?